100 Anys d'Història a Calp

A principis del segle XX, Calp era un xicotet poble pesquer de poc més de 1.800 habitants, aïllat del món per camins de ferradura i connectat a Alacant únicament per diligència, un trajecte que costava 4 pessetes i exigia hores de camí polsós. No hi havia turisme tal com ho coneixem hui. Hi havia viatgers.

"Calp (vila, 1879 habitants). Port. Salinas seques. Església. La nostra Senyora de les Neus. Ermita en xicoteta muntanya. Muralles antigues que no envolten el raval." — Manuel González Simancas, arqueòleg i militar, 1907

La diferència és important: el viatger decimonònic no buscava platja ni sol. Una burgesia acomodada que arribava a les fondes i posades fugint del fred del nord d'Europa, una elit exploradora que podia permetre's el luxe del desplaçament. Calp era, en el millor dels casos, una excursió pintoresca des de la capital provincial: un poble blanc apuntat al Mediterrani, dominat per la silueta impossible del Penyal d'Ifach.

Mentrestant, Calp s'il·luminava —literalment. Entre 1902 i 1907 va arribar l'electricitat, encara que l'enllumenat públic continuava funcionant amb fanals de petroli. Era un poble en transició, atrapat entre dos segles: el vell món rural de la plaga de filoxera que obligava els calpins a emigrar a Amèrica, Alger i Orà, i el nou món de la modernitat que arribava a poc a poc des de la ciutat.

L'any 1911 va marcar un moment simbòlic: un raid aeri entre València i Alacant va utilitzar la Platja de la Fossa com a pista d'aterratge improvisada. El cel s'obria. Quatre anys després, en 1915, arribaria la verdadera connexió amb el món exterior: el Trenet de la Marina, la línia fèrria Alacant-Dénia que va trencar segles d'aïllament i va convertir a Calp en un destí accessible.

Eixe mateix any, un visionari anomenat Vicente París va comprar el Penó d'Ifach i va construir als seus peus la "Casa de París". No era un hotel. Era una declaració d'intencions: este lloc extraordinari podia ser habitat, gaudit, compartit. I en 1917, el Cinema Teatre Alhambra va obrir les seues portes al carrer Puríssima, portant la fantasia i l'entreteniment a un poble que començava a somiar amb el seu futur.

Calp, en 1920, continuava sent un poble xicotet, pobre, dependent de la pesca. Però alguna cosa havia canviat irrevocablement: el món havia descobert que existia. I alguns pioners —botànics, arqueòlegs, diputats, aviadors, ferroviaris— havien començat a traçar el camí que transformaria per sempre la història d'este racó de la Costa Blanca.

Si la primera fase va ser de descobriment, esta segona va ser de compromís. Espanya va decidir que el turisme importava. I ho va fer construint: carreteres, farmàcies, hotels, paradors. Calp va deixar de ser una curiositat pintoresca per a convertir-se en un destí, però el camí no va ser ni fàcil ni lineal. Estes quatre dècades van travessar dictadures, una república, una guerra civil devastadora i la llarga postguerra de la fam. I no obstant això, contra tot pronòstic, el turisme va sobreviure.

"...població de 2300 habitants de dret i 2044 de fet, dels que 460 viuen en el camp. Compta amb 890 edificis, dels quals 414 estan disseminats pel camp" — Vicente Llopis, Rector de Calp, 1953

En 1920, la millora de la carretera N-332 —la gran artèria que connectava València amb Alacant— va començar a acostar Calp al món. L'automòbil, eixe invent que en 1935 només quatre famílies calpines podien permetre's (un Opel, un Renault i dos Citroën), començava a canviar la manera de viatjar. Ja no feien falta dies de diligència. Ara, amb un cotxe i gasolina de CAMPSA, es podia arribar des d'Alacant en hores.

Calp es va convertir, discretament, en refugi durant la contesa, en parada d'artistes en l'exili interior, en oasi de normalitat enmig del caos. Arturo Barea freqüentava el bar Buena Sombra (el "Rincón de la Alegría" inaugurat en 1927). Fins al general Tito, líder iugoslau, va visitar el poble. En 1935 es va inaugurar el Parador d'Ifach. Calp oferia una cosa escassa en aquells anys: discreció i bellesa en temps foscos.

Però no tot va ser glamur. La vida quotidiana continuava sent duríssima. En 1937, l'Ajuntament constatava "l'estat precari de la població per l'escassetat d'aigua". Fins a 1952 no va arribar l'aigua potable al nucli urbà. En 1943, de quasi cent vaixells pesquers, només onze continuaven pescant. La pobresa era real, tangible, persistent.

I no obstant això, alguna cosa començava a canviar en els anys 50. Proliferen les instal·lacions hoteleres. En 1957, British European Airways va encunyar oficialment el terme "Costa Blanca", i eixe mateix any el NO-DO va rodar un reportatge a Calp que el presentava com a destí mediterrani ideal. En 1958, José Más Capó va inaugurar l'Hotel Las Salinas, el primer pensat específicament per a un turisme modern.

Per a 1959, Calp tenia 2.044 habitants de fet (2.300 de dret), 890 edificis, una infraestructura turística incipient, i una cosa molt més valuosa: una reputació. El Pla d'Estabilització Econòmica del franquisme obria Espanya a l'exterior. La pesseta es va devaluar a 60 per dòlar, fent del país una destinació barata per a europeus.

Calp havia passat de ser un poble aïllat a un destí amb nom propi, infraestructures bàsiques i un actiu intangible que cap Pla General podia quantificar: la memòria de tots aquells artistes, escriptors, actors i músics que havien convertit el Penyal d'Ifach en musa, en refugi, en llar temporal.

En tot just dos dècades, Calp va passar de poble a ciutat, de destí d'elit a paradís de masses, de 2.044 habitants a més de 10.000 en temporada alta. El que havia tardat segles a construir-se —una identitat de poble pesquer, una economia de subsistència, un paisatge d'horts i salines— es va transformar radicalment en el temps que tarda una generació a créixer. Esta va ser l'explosió. I va ser literal.

"De l'anterior es deduïx que les possibilitats de localització turística són superiors a les previsions establides en l'Esquema Director Comarcal, [...], i que tenint en compte de l'escàs valor agrícola del sòl. potencialment, tot el territori pot considerar-se com d'interés turístic" — Extracte del Pla General d'Ordenació Urbana Calp PGOU (Plan Riesco-Morales) 1972

Tot va començar lluny, en el cor d'Àfrica. La independència del Congo en 1960 va provocar una crisi que va obligar milers de colons belgues a abandonar el país de manera precipitada. Mentrestant, la legislació alemanya de 1963 atorgava avantatges fiscals a la inversió a Espanya. Ja no es tractava només de visitants temporals, sinó de nous residents i inversors, pioners de la segona residència moderna.

Entre 1962 i 1966 es va produir el gran punt d'inflexió. El nombre de llicències d'obra va créixer de manera exponencial i el municipi va entrar en una dinàmica de transformació accelerada. En 1964 es va aprovar el primer Pla General d'Ordenació Urbana; en 1965 es va obrir la carretera a Moraira, desbloquejant la urbanització de tota la façana este; en 1967 va començar a operar l'aeroport de l'Altet, i en 1968 van arribar els primers vols xàrter britànics. Europa quedava, per primera vegada, a menys d'una hora de Calp.

El turisme va deixar de ser exclusiu. El model de paquets vacacionals, vols barats i hotels funcionals va encaixar perfectament amb el lema franquista Spain is different. Calp oferia sol, preus competitius i una icona irrepetible: el Penyal d'Ifach, una imatge recognoscible sense necessitat de traducció.

No van arribar només turistes. Van arribar milers de treballadors, especialment d'Andalusia i Castella-la Manxa, atrets pel boom de la construcció. Mentres el Parador d'Ifach continuava rebent visitants il·lustres de manera puntual, el nou turisme s'allotjava en pensions familiars, en apartaments i en urbanitzacions com Maryvilla, iniciada en 1970.

En estes dècades, Calp va aconseguir a més una notable projecció cinematogràfica. Entre 1961 i 1980 es van rodar en el municipi 13 pel·lícules, dirigides per 9 cineastes distints. Destaca especialment Jesús Franco, responsable de 6 títols, al costat de noms com Vicente Escrivá, José María Elorrieta, Ramón Torrado, Tuli Demicheli o Ramón Fernández.

En 1972, l'aeroport d'Alacant va superar el milió de passatgers anuals. Una xifra impensable dos dècades arrere. I un senyal inequívoc: això ja no tenia marxa arrere.

En 1973 es va inaugurar el Passeig Marítim; en 1974 s'inaugura l'actual Ajuntament en l'Avinguda d'Ifach, va nàixer la Regidoria de Turisme; i en 1978 el Centre d'Iniciatives Turístiques. Per a 1980, Calp ja no era un poble costaner transformat: era, definitivament, una destinació turística.

L'explosió havia acabat. Ara tocava gestionar les seues conseqüències. Si els anys 60 i 70 van ser de creixement descontrolat, eufòria constructora i transformació accelerada, les dos dècades següents van ser de consolidació, professionalització i, per primera vegada, límits. Calp ja no es preguntava si volia ser una destinació turística. Ho era.

"...efectuar els canvis estructurals precisos per a aconseguir un creixement de la població equilibrat i sostenible, ja que Calp no pot permetre's una altra vegada més un creixement com l'esdevingut fins a dates recents" — Pla General d'Ordenació Urbana de Calp, 1998

En 1981, Calp va assistir per primera vegada a FITUR, la gran fira turística de Madrid. El gest era simbòlic i decisiu: Calp deixava de promocionar-se de manera intuïtiva per a presentar-se com a producte turístic estructurat, amb materials propis, estadístiques i discurs. Tres anys abans ja s'havia creat el Centre d'Iniciatives Turístiques, que editava guies com a "Penyal d'Ifach, símbol de la Costa Blanca", reflex d'una nova professionalització.

Els primers anys huitanta van consolidar eixe salt institucional. En 1983 es va formar la primera Comissió Informativa de Turisme, i Calp va aconseguir el quart lloc entre les destinacions turístiques de la província d'Alacant, amb més de 300.000 visitants anuals. L'assistència a fires nacionals i internacionals es va normalitzar, es va triar Miss Turisme de Calp com a imatge promocional i es va reforçar la projecció exterior del municipi, coincidint amb la creació del Patronat Provincial de Turisme de la Costa Blanca.

L'entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea en 1986 va suposar un canvi profund. Calp quedava integrada en un espai turístic europeu sense fronteres mentals, reforçat més tard per l'espai Schengen. El turisme residencial, especialment britànic i alemany, es va consolidar definitivament. En 1986, a més, Miss Turisme Calp va obtindre el títol de Miss Costa Blanca, senyal del pes adquirit pel municipi en l'imaginari turístic provincial.

En 1989, l'ITVA (Institut de Turisme de la Comunitat Valenciana) va assumir la gestió de les oficines turístiques regionals i va impulsar la Xarxa Tourist Info, consolidant una estructura professionalitzada i coordinada en tota la Comunitat Valenciana. Calp es va integrar en esta xarxa institucional moderna.

Però la maduresa va portar també tensions. En 1987 el Penyal d'Ifach va ser declarat Parc Natural, protegint la gran icona paisatgística després de dècades de pressió urbanística. Eixe mateix any es va demolir el Gran Hotel Peñon, símbol del desenvolupisme sense límits. En 1988, la Llei de Costes i els greus problemes de proveïment d'aigua van evidenciar que el model de creixement xocava amb els recursos disponibles.

L'aprovació del PGOU en 1989, homologat definitivament en 1998, va intentar ordenar un territori ja profundament transformat. Mentrestant, l'aeroport d'Alacant superava els 9 milions de passatgers en 1996 i Calp s'afirmava com a destí europeu de llarga estada.

Per a l'any 2000, Calp ja no era un poble ni una ciutat convencional. Era una destinació turística madura: exitós, divers, internacional, amb identitat tensionada i un paisatge irreversiblement marcat pel turisme.

El nou segle va arrancar amb una aposta arriscada i un nom impossible d'oblidar: Terra Mítica. Inaugurat l'any 2000 a Benidorm, el gran parc temàtic de la Comunitat Valenciana prometia revolucionar el turisme de la Costa Blanca. Calp, sempre oportunista, va adoptar immediatament l'eslògan "Calp, a un pas de Terra Mítica", intentant parasitar l'estirada mediàtica del projecte veí. Terra Mítica va acabar convertit en el símbol del "tot val", d'una època d'inversions faraòniques, planificació deficient i fe cega en què el creixement turístic no tenia límits.

"No heretem el territori dels nostres pares. Ho amprem dels nostres fills." Proverbi adaptat

Durant la dècada de 2010 Calp va començar a replantejar la seua estratègia. Es van impulsar nous plans de promoció turística, es va reforçar la cooperació institucional i es va orientar a la desestacionalització i diversificació de l'oferta. El municipi va apostar per segments específics —gastronomia, ciclisme, turisme actiu o cultura— mentres consolidava el seu paper com a destí internacional.

Al mateix temps, el paisatge turístic continuava evolucionant. Grans equipaments hotelers, noves marques de destí i la presència creixent de visitants estrangers durant tot l'any confirmaven que Calp ja no era únicament un destí estival, sinó un lloc de residència temporal per a milers d'europeus.

Però el verdader punt d'inflexió va arribar en 2020. La pandèmia de COVID-19 va paralitzar de sobte el turisme mundial. Per primera vegada en dècades, les platges van quedar buides, els hotels van tancar i els aeroports es van detindre. La crisi sanitària va posar en evidència la vulnerabilitat de les destinacions turístiques altament dependents de la mobilitat internacional.

La resposta va ser accelerar una transformació que ja estava en marxa. Calp va començar a orientar la seua estratègia cap a nous conceptes: sostenibilitat, digitalització, resiliència climàtica i gestió intel·ligent del destí. Plans estratègics, projectes finançats amb fons europeus i la incorporació a xarxes de destinacions turístiques intel·ligents van marcar l'inici d'una nova etapa.

En paral·lel, el municipi va reforçar la seua identitat cultural i patrimonial: la gastronomia local, el patrimoni arqueològic o l'arquitectura contemporània —com la Muralla Roja— es van incorporar al relat turístic al costat del tradicional binomi de sol i platja.

A mitjan dècada de 2020, Calp continua sent un de les destinacions turístiques més recognoscibles del Mediterrani espanyol. Però la pregunta ja no és quants visitants arriben cada estiu, sinó com gestionar el turisme de manera sostenible en un territori limitat.

La inflexió no va significar el final del turisme. Va significar el començament d'una nova manera d'entendre-ho.

Si els cinquanta anys anteriors van ser de creixement quantitatiu, la dècada següent seria de transformació qualitativa. De volum a valor. De quantitat a autenticitat. De masses a experiències. No per elecció voluntària, sinó perquè el món havia canviat i calia adaptar-se o desaparéixer.

Ja no es tracta de créixer. Es tracta de millorar.
Ja no es tracta de vendre sol. Es tracta de compartir identitat.
Ja no es tracta de números. Es tracta de persones.

Durant dècades, Calp va créixer impulsat pel turisme. En el segle XXI, el repte ja no és créixer més. El repte és gestionar millor el que ja existix.

Si el segle XX va estar marcat per l'expansió del turisme, el segle XXI està marcat per la seua transformació. Noves exigències ambientals, canvis tecnològics, mobilitat global, crisis econòmiques i sanitàries obliguen les destinacions turístiques a replantejar-se el seu futur.

Calp ha respost amb planificació, innovació i una visió estratègica a llarg termini. Ja no es busca el volum, es busca el valor. Es tracta d'avaluar, sensorizar, establir indicadors, la premissa és: "el que es pot mesurar, es pot entendre i millorar".

No obstant això, el major obstacle per a esta transformació no és només tècnic, sinó històric. Calp s'enfronta a la seua pròpia 'dependència de la trajectòria' (Path Dependence): una inèrcia de dècades on l'èxit econòmic es va mesurar únicament en metres de formigó. Trencar amb eixa herència requerix decisions disruptives que desafien les velles expectatives especulatives. El debat sobre la recuperació pública del Pla de Feliu —eixos últims 44 camps de futbol de sòl rústic— no és només un conflicte urbanístic; és el símbol d'una voluntat de canvi real. Triar l'expropiació per a crear un pulmó verd, enfront de la temptació d'esgotar el 90% de la capacitat del sòl, marca la diferència entre un municipi que es deixa arrossegar pel seu passat i una ciutat que decidix, per fi, ser propietària del seu futur. És el pas definitiu de la 'ciutat producte' a la 'ciutat habitada'.

Des de 2013 el municipi ha desenrotllat una àmplia xarxa de plans estratègics, projectes europeus i normatives municipals orientades a transformar el model turístic i urbà.

En el cultural es posen en valor les excavacions i la museïtzació de patrimoni (Pobla Medieval, Banys de la Reina, Pou Salat). Apostant per esdeveniments culturals de qualitat vs animació de masses.

En el mediambiental es busca la protecció efectiva del Penyal i les Salinas, expropiació del Pla de Feliu, treballant alhora en una gestió sostenible de recursos (aigua, residus, energia), mobilitat sostenible i reducció del trànsit i projectes de renaturalització urbana.

En el tecnològic, ser una Destinació Turística Intel·ligent (sensorització, big data, smart city) amb la digitalització de servicis turístics, anàlisis de fluxos i capacitat de càrrega.

En l'econòmic, la diversificació de mercats emissors, foment del turisme d'experiències (gastronòmic, cultural, esportiu, naturalesa), suport al comerç local i producte autòcton ("Peix de Calp" o "Gamba Blanca") aconseguint una desestacionalització efectiva.

En el social, equilibri entre turisme i qualitat de vida, regulació del lloguer turístic, recuperació d'espais públics per a ús veïnal (Pla de Feliu) i una governança participativa (Consell Municipal de Turisme). Una nova identitat es consolida amb segells de qualitat que protegixen la nostra essència —des de l'excel·lència del Peix de Calp fins a un model de ciutat accessible, diversa i pet-friendly—.

Recuperar la sobirania sobre el nostre paisatge i consolidar un gran cinturó verd no és només una decisió urbanística, és un acte de justícia generacional. En trencar amb la inèrcia del ciment, transformem el territori: el que abans era sòl per a vendre, es convertix hui en un llegat per a heretar.

El repte és colossal: transformar un model de turisme massiu consolidat en sis dècades sense destruir l'economia local. És caminar sobre una corda fluixa. Però per primera vegada en la seua història turística, Calp està triant conscientment què vol ser. Perquè una ciutat que esgota el seu sòl, esgota la seua capacitat d'imaginar.

Gràcies per visitar esta exposició. Ara sal i mira Calp amb altres ulls. Perquè el futur que veges dependrà del present que construïsques.